LA PREHISTÒRIA
(Ana Maria Villar Rubio)
Hi havia una vegada una xiqueta d’11 anys que es deia Maria, tenia els cabells marrons, ulls blaus, era alta i li agradava molt viatjar . Sempre va tindre l’esperança de que la prehistòria encara no hi havia acabat.
Una nit que els pares dormien, María preparà les maletes i va agafar un vaixell cap a l’Àfrica , va durar dies el viatge, més o menys una setmana, però va arribar sana i salva.
Com en Àfrica tot era desert no va veure res però ella no es va rendir, tenia tota l’esperança de que trobaria cavernícoles. Va caminar i caminar, cada vegada li quedava menys menjar i aigua fins que no aguantà més i caigué a terra desmaiada. Quan es va alçar es va trobar gent molt estranya que vestia amb pells d’animals, de lleó, de tigre..., també va veure unes dents descomunals que no deixaven de babejar, Maria no podia creure el que estaba veient.
- Cavernícoles! - va dir mig marejada - Són cav….- no va poder acabar la frase perquè es va desmaiar.
Quan es va alçar va veure que vestia amb pell de tigre, estava sentada en una cadira feta de fulles allargades i verdes i al cap duia una corona feta de flors de distints colors. La miraven siluetes que havia vist abans quan es va desmaiar. Els cavernícoles van fer una cosa molt estranya:
- Gurugu! - van dir tots a cor.
Per sort Maria duia un llibre sobre les llengues estrangeres i deia LA NOSTRA REINA, Maria es va ficar roja de vergonya i els cavernícoles la van mirar amb cara de confusió.
Poc a poc, i després d’uns mesos junts Maria va entendre la llengua dels cavernicoles i ells la seua, els ensenyà com vivia en el seu món i totes les coses que ells no sabien sobre les tecnologies..., al igual que ells que la conduïen d’un lloc per l’altre ensenyant-li les pintures rupestres i els animalots que caçaven per menjar i com feien el foc.
Quan arribà el moment de marxar Maria es va acomiadar d’ells i els cavernícoles com a mostra d’agraiment li van donar una dent d’un animalot que van caçar, era d’un smilodon, un animal molt gran :
- Ooo! - va exclamar Maria - Això és un regal molt valuós, m’ho guardaré per sempre, gràcies!
Es va acomiadar donant-los una abraçada molt forta.
De sobte una veu va cridar la Maria que va fer-la despertar d’un colp del llit.
Tot va ser un somni! La Maria es va mirar el coll i va veure que duia un penjoll d´una dent molt estranya! Però això no va ser tot, quan es va alçar va duia un vestit d’un tigre de ratlles negres i taronges.
-Maria! - va dir el pare - Vas a arribar tard a l’escola!
La Maria es va vestir d’un colp, va agafar el penjoll, se’l va ficar i va pensar “La prehistòria és lo millor”.
UNES VACANCES DE LO MÉS ESTRANYES
(Jorge Muñoz Tomàs)
Us vaig a contar una història on ocorren coses de lo més estranyes…
Fa uns anys la família de Jorge va decidir anar a escalar una de les muntanyes més altes del món. Jorge era un xiquet atrevit, tenia un germà major anomenat Adrià, que era tant o més atrevit que ell, junts s’ho passaven molt bé, però sempre es feien enrabiar i els seus pares els deïen que no es tenien que barallar tant.
Bé, els dies previs al viatge estaven tots molt nerviosos fent els últims preparatius, clar el pares comprovant tota la documentació, la farmaciola, la roba per a la calor i també la del fret… i mentre els xiquets tot el temps amunt i avall pensant en les aventures que anaven a viure.
Per fí arrivà l’hora de pujar a l’avió, despegar i rumb a les vacances perfectes. El primer en baixar va ser Jorge, estava desitjant vore el nou país, es va quedar bocabadat perquè l’aeroport estava rodejat de muntanyes, era preciós.
Hi havia una furgoneta esperant per a dur-los a les cabanyes on anaven a dormir, quan van incorporar-se a la carretera tot el que els rodetjava els semblava meravellós. Finalment arribaren al seu destí.
Eren un grup de cabanyes de fusta, l’encarregat del camping els indicà quina era la seua i passaren avant, els semblà impressionant, i com estaven tots esgotats del viatge varen sopar un poc i de seguida es van anar a dormir, perquè al dia següent ja començava la seua aventura.
Com era el primer dia varen observar un poc el terreny per a preparar-se les cordes adequades, i el guia els va explicar què era el que es podien trobar per les muntanyes.
El següent dia començaren l’ascens a les muntanyes, estaven molt contents perquè semblava prou còmode el recorregut, Jorge i Adrià anaven amunt i avall sense parar, els seus pares a tot hora els demanaven que tingueren cura, perquè es podien caure, però ells havien anat a disfrutar i era lo que estaven fent.
En una escapada cap amunt dels dos germans en la que els pares s’havien quedat endarrerits a la baixada Jorge es va caure i no podia caminar, Adrià tingué que agafar-lo a cavall fins al lloc on es trobaven els seus pares, que al vore-los es varen asustar molt , de seguida comprovaren l’estat de Jorge i es van adonar que segurament tindria la cama trencada.
Al principi es varen ficar molt nerviosos perquè estaven sols a la muntanya, i la part de la baixada no era la mateixa que la de l’ascens, per lo que no sabien amb que s’anaven a trobar, però el pare va dir que havien de tindre calma, ell s’encarregaria d’agafar a Jorge a cavall per anar cap a baix on segur trobarien un poblat.
Durien aproximadament una hora caminant, Jorge estava ple de dolor i el pare es trobava molt cansat però tenien que continuar, quan de sobte escoltaren sorolls, semblaven de persones cantant, es varen dirigir fins el lloc des d’on venien els càntics.
Davant d’ells tenien una tribu, pareixia que estaven fent una festa, hi havia molta gent en cercle cantant i ballant, primer els donà por arrimar-se però era l’única opció que tenien. Així que els quatre junts anaren cap a ells, de sobte pararen les cançons i tots es quedaren mirant-los, la família va alçar la mà per a saludar i la tribu també la va alçar, però semblava que no sabien perquè.
Un home amb tot el cos pintat es va separar del grup i va anar cap a ells, la mare de Jorge li va preguntar si sabien parlar anglés, i l’home la va mirar perquè no entenia res.
Així que Adrià senyalà a Jorge i li digué a son pare que el baixara dels muscles, molt poc a poc el deixà en terra, mentres Adriá havia fet un dibuix que explicava el que li havia passat a Jorge i li l’ensenyà a l’home a la vegada que li deia a Jorge que deixara el peu en terra i fera cara de dolor. Així per fí va comprendre el que li volien dir i de seguida començà a cridar i altres homens varen acudir a agafar a Jorge.
Unes dones amb gran somriure agafaren a la seua família i els acompanyaren fins al lloc on estava Jorge tombat, i on li estaven posant una espècie de crema o poció en la cama trencada, a l’hora que s’escoltava un tipus de cançó de cuna.
Després li varen ficar un pal que mantenia la cama estirada, i la cara de Jorge va cambiar perquè el dolor li havia desaparegut.
Amb un dibuix en la terra com havia fet abans Adrià, els explicaren que tenien que dormir i que quan eixira el sol ja prodrien continuar.
Així va ser, pel matí Jorge va ser el primer en despertar-se i quan s’adonà ja tenia la cama en terra i no li feia mal, això si tenia un pal enganxat, cridà al seu germà i li digué que perquè tenia això, Adrià li va contar que li ho havien curat la nit d’abans i que com podia ser que no s’enrecordara perque ell estava en els ulls oberts mentre li ho feien. Jorge no tenia ni idea, però l’important era que ja no li feia mal i podia caminar, de seguida cridà als seus pares, que es varen ficar molt contents al vore-lo dret i caminant.
Es varen asear i ixqueren de la cabanya on havien passat la nit i es dirigiren a buscar a alguna persona de la tribu, però el poblat estava desert, no hi havia ningú, es miraren els quatre molt extranyats, que havia passat? No podia ser un somni perqué tots menys Jorge, recordaven perfectament lo ocorregut.
Tornaren a la cabanya i agafaren les seues motxilles, varen decidir eixir i vore si pel camí trobaven algún rastre de la tribu, aleshores no va fer falta eixir al camí, en el mateix lloc on el dia anterior s’havien trobat hi havia uns dibuixos on s’indicava el camí a seguir per arribar al cim de la muntanya.
Tota la família pensà que fora lo que fora lo que havia ocorregut sempre per a ells anava a existir una tribu que els va ajudar i salvar aquestes estranyes vacances.
Conte contat, conte acabat.
